Després de més dos-cents anys de poesia trobadoresca, els poetes catalans deixen el provençal i comencen a escriure en català . El segle XV és el segle d'or de la literatura catalana. Cal remarcar que tots els grans literats d'aquest segle són valencians. L'explicació d'aquest fet és que al final del segle XIV al Principat les epidèmies i les guerres hi van provocar una decadència demogràfica i econòmica important; però, durant el segle XV, València va experimentar un gran creixement econòmic i demogràfic i es va convertir en la capital econòmica de la Corona d'Aragó. També hi hagués causes polítiques: l'any 1412, al Compromís de Casp, Ferran I d'Antequera, nét del Cerimoniós, va ser proclamat rei d'Aragó i això va extingir la línia directa del casal de Barcelona. Una nova dinastia, la dels Trastàmara castellans, començava a regnar a la corona d'Aragó.

A partir d'aquí, i potser amb el parèntesi del regnat d'Alfons el Magnànim, la cultura catalana va entrar en crisi progressivament i es va deixar seduir massa per la cultura castellana: aquest fet va desembocar, a la llarga, en una profunda decadència.

Abans d'aquesta decadència anunciada, es pot dir que el centre cultural català es va desplaçar a València i donà fruits: uns autors que pertanyien a la petita noblesa i a la burgesia, als segles XIV i XV, escriuen una obra extraordinària, tant en poesia (Jordi de Sant Jordi, Joan Roís de Corella i Ausiàs March) com en narrativa (Tirant lo Blanc...) en un moment en què el nou costum humanista pretenia abandonar el romanç per tornar a fer servir el llatí com a llengua de cultura.

I part de l'èxit d'aquesta literatura es deu a la impremta.Ara els costums canvien. Una poesia com la d'Ausiàs March, per exemple, no és escrita per ser recitada en una festa o després en un sopar; és per ser llegida i interioritzada d'una manera molt íntima i personal. I una novel·la com el Tirant lo Blanc requereix un temps de concentració per ser llegida.

València és l'epicentre cultural de les terres catalanes. Això té tota mena de motius:; causes econòmiques i socials (pestes a Catalunya), religioses (els papes Borja eren valencians), polítiques (guerres civils a Catalunya i, sobretot, l'antipatia que la noblesa catalana sentia per la dinastia dels Trastàmara davant de la simpatia amb què la va rebre la noblesa valenciana) i estratègiques ( els ports valencians són més cèntrics per moure's pel Mediterrani), entre d'altres, devien provocar aquest desplaçament i aviat tota la noblesa valenciana va formar part de la vida cultural del país i es va relacionar estretament amb la cort, sobretot en el temps d'Alfons el Magnànim.

Després del canvi de dinastia que s'havia produït amb Ferran d'Antequera i de l'extinció del casal de Barcelona, va regnar Alfons el Magnànim. Casat amb Maria de Castella a la catedral de València, era un amant de la falconeria i de la caça, de la música i de la cançó. Per això es va envoltar de personatges d'armes de la noblesa, sobretot valenciana, però també de poetes cultes que escrivien, llegien, recitaven i fins i tot sabien música i cantaven els seus poemes o els d'altres poetes.

L'home d'armes que duia a dins el va portar a emprendre diverses expedicions per mar que partien sobretot de ports valencians: quan l'economia ho permetia feia armar estols de vaixells Mediterrani enllà per conquerir noves terres per a la Corona d'Aragó. I l'home culte feia que s'endugués a aquestes expedicions els músics i els poetes propers a la cort ( Andreu Febrer, Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, etc.)

Fins que l'any 1421, en què es va decidir que ell era l'hereu legítim de les terres de Nàpols, hi va traslladar tota la cort. Devia triar Nàpols pels nous aires del Renaixement Si bé la riquesa i la renovació de la poesia catalana es van aconseguir gràcies al contacte amb la lírica italiana, la convivència amb els poetes castellans va provocar que els nostres poetes tendissin progressivament al bilingüisme català/castellà, sense oblidar que des de l'esplendor de l'Humanisme molts homes cultes del moment escrivien en llatí.

La lenta introducció de la mentalitat renaixentista a la poesia
Els poetes vivien encara molt lligats a la tradició trobadoresca, amb uns esquemes retòrics molt fixos i uns temes que ja havien quedat anacrònics per a l'època. Fins i tot l'any 1323 s'havia creat l'anomenat Consistori de Tolosa en un intent de recuperar la poesia trobadoresca. Es tractava d'un certamen literari que premiava només poetes escrits encara en provençal i de temàtica trobadoresca o religiosa. Però a partir del contacte que alguns poetes van tenir amb la cort d'Alfons el Magnànim a Nàpols la poesia es va començar a renovar.

virtuts de l'enamorat en la poesia trobadoresca

No es van renovar pas els poetes del Principat, lligats al Consistori per una poesia caduca, feixuga i sense qualitat literària, però sí els poetes valencians que havien acompanyat el Magnànim en les expedicions a Itàlia: ben aviat es va adonar que la poesia podia penetrar a l'interior de l'ésser humà. Parlem de poetes com Gilabert de Pròixita, Andreu Febrer, Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, Joan Roís de Corella i, com a representant de l'Escola Satírica Valenciana, Jaume Roig.

A finals del s. XIV es va crear el Consistori de Barcelona, a imitació del de Tolosa (1393). Hi havia designats dos jutges per premirar les millors obres: Jaume March (autor del Libre de concordances -diccionari de la rima) i Lluís d'Averçó (autor del Torcimany, gramàtica i retòrica)

Poc a poc es rebien influències de les noves rimades franceses, dels roman courtois i els lais narratius, que tenien molt èxit i van ajudar anar depurant el concepte d'amor i creant una poesia més seriosa, de caire moral, preludi de la poesia d'Ausiàs March i dels Jocs Florals del s. XIX.

wikipedia

)